Myrta [Tercera i ultima part]




A partir d’aquell fet, les coses es van tornar una mica estranyes. No sabia diferenciarealitat de somni. Fins i tot la meva filla semblava irreal. De vegades parlava amb ella i semblava que no em sentia, i no em veia, en canvi ella parlava amb la Myrta i jugaven, i reien... Recordo els seus riures, feliços, plens de joia. Jo plorava per no poder compartir-los.

Un dia vaig tornar a dormir, i vaig somiar amb la Myrta, era una nit abans a l’hospital, de que ella moris. Ella em deia: “Mai estaràs sol, sempre estarem junts. Encara que no sigui físicament, sempre estarem junts. Estaré al teu costat, i t’agafaré de la ma quan tinguis fred. No tinguis por. Sigues fort, perquè aquesta es la nostra veritat.”

No me’n recordava d’aquelles paraules, ara sonaven tan fortes i tenien tant de sentit. El somni com de costum era diferent al record, era jo qui estava estirat al llit i ella qui em parlava. Era una mica estrany per que ella plorava, la meva filla estava a fora d’una habitació, una habitació d’hospital, hi havia la seva avia amb ella, assegudes a un banc al passadís.

De sobte em vaig despertar, o simplement em vaig aixecar del llit, no ho sabia gaire bé, però em trobava al meu pis. Estava sol, on havia anat la Mary? Vaig trobar el pis sòrdid, buit i abandonat. A terra hi havia un certificat de defunció, devia ser el de la meva dona, tot i així el vaig agafar i me’l vaig guardar, sentia curiositat per mirar-lo.

De sobte em vaig posar a plorar, em sentia tant sol, tant aclaparat. On era la Myrta? Necessitava dormir i somiar amb ella, necessitava tocar-la, olorar-la. I la seva filla? I si havia marxat de casa i s’havia perdut? Em vaig passar hores allí estirat a terra fins que em vaig adormir.

El somni que vaig tenir llavors, va ser el mes estrany que he tingut mai, de fet no se si puc dir que era un somni, tot i que la definició de somni no sigui gaire exacta. El somni em va ajudar a comprendre, per que tenia aquests somnis.

El somni tornava a ser un record, però molt modificat, o això creia jo. Era al laboratori de la meva dona, estàvem discutint sobre algun descobriment que ella havia fet, no gaire ortodox. Era una pildora, que deixava la ment suspesa desprès de la mort. Per explicar-ho d’alguna forma, un vagava per les immensitats de l’univers, quan havia mort. La seva ment, es perdia en l’espai i el temps sense control. Jo considerava allò un risc, ja que aquella persona podia estar eternament somiant, o creient estar viva, o vivint coses que ara mateix no podem ni imaginar a qui sap quina nebulosa. Llavors ens transportàvem a un altre somni, estàvem al mar, a la platja, i la meva dona jugava amb la meva filla, com el segon somni que vaig tenir. En aquest somni en canvi, ella m’explicava que tenia una solució per la incògnita del seu descobriment.

Podia fer que la ment de la persona de qui moris el seu receptacle, es quedes lligada a la ment d’una altra persona, amb qui tingues uns forts lligams sentimentals, d’aquesta forma aquesta persona quedaria d’alguna forma suspesa i d’alguna forma controlada per la ment de la persona en vida, amb qui podria, suposadament, comunicar-se.

Aquell somni s’estava tornant molt revelador, el meu cor bategava fluixet amb por de fer soroll i destorbar aquelles conversacions tan interessants. El següent somni va ser el que em va fer comprendre la realitat de la meva situació.

Estàvem a un hospital, i un metge ens donava els resultats d’unes proves mediques. Càncer terminal. Al arribar a casa després del hospital, la meva dona i jo vam parlar, i vam plorar, i vam decidir prendre’ns la Pildora de Suspensió. La meva filla, estava allí, ho va sentir tot i va voler participar, cosa que no li vam permetre. Ella va respondre “Jo podré somiar amb el pare, i amb la mare, no necessito cap invent. Puc somiar amb vosaltres dos, perquè us estimo” No sabia ben bé si em va sobtar més el fet de que una nena de quatre anys penses així, o el fet de que acceptes el fet de que un dels seus pares marxaria per sempre.

De sobte un canvi d’escena, es va repetir el somni anterior, jo al llit de l’hospital, la meva dona plorava, i em deia aquelles paraules que ara entenc tant bé. “Mai estaràs sol, sempre estarem junts. Encara que no sigui físicament, sempre estarem junts. Estaré al teu costat, i t’agafaré de la ma quan tinguis fred. No tinguis por. Sigues fort, perquè aquesta es la nostra veritat.”

Amor meu, el teu invent funciona, la ment viatja pels nostres records, pels nostres somnis. Somio amb nosaltres i amb la nostra filla, però desitjaria que no hagués estat així, em sento atrapat al temps. No puc continuar, i ara ho comprenc tot.

Però pateixo somiant amb les ombres del que vam arribar a ser. Viure els records és tot el que em queda. Ara veig una fotografia, les nostres ombres projectades a terra, és això el que m’espera a partir d’ara?

Però encara guardo una petita esperança.

No es pot somiar eternament, no?


Fotografia: Alexander Páez y Agata Casado

Comentarios

  1. Buah! Me leído las tres partes de un tirón xD. ¡Vaya historia! Me he sumergido en ella totalmente. Está muy bien cómo as tratado temas como la muerte, los recuerdos cómo necesidad de evadirse de la realidad entre otros, y este final!. No digo nada más para el que todavía no lo haya leído lo pueda disfrutar en su plenitud! xD Suerte! Y estaré atento a próximos relatos!!.

    ResponderEliminar
  2. Buffff!!! He llorado de emoción. Hoy es un día duro, por varios temas, y tu relato me ha tocado muy mucho la fibra sesible. Me ha encantado...Lo tenía pendiente y no me ha defraudado en absoluto.

    ResponderEliminar
  3. Beth! De verdad me dejas sonrojado, me alegra de verdad y me llena de jubilo que haya significado algo para ti!

    Supongo que es lo que todo "intento" de escritor desea no?

    Una vez mas gracias por pasarte y leerme!

    ResponderEliminar

Publicar un comentario