Myrta [Segona part]




Cada nit, somiava amb ella, es va convertir en una rutina de la qual no podia escapar, sense la qual no podia viure. Ella a cada somni em deia un lloc, vaig descobrir que d’alguna manera em deia on ens trobaríem el pròxim cop, el record que serviria de paisatge i teló dels meus somnis.
El meu desig de somiar constantment amb ella, m’emmalaltia, em tornava boig, fins al punt que vaig començar a prendre somnífers, que comprava amb una recepta a la farmàcia. D’aquesta manera somiava més estona amb ella, i més sovint.


Vaig començar a oblidar que era viure, quasi ni menjava, no m’adonava que allò era malaltís. Em passava quasi tot el dia adormit, em despertava, poc, i de mala gana, per menjar, anar al lavabo i poca cosa més.


La meva filla i els seus avis em trucaven sovint, al principi agafava les trucades, amb respostes fugaces deia que em trobava bé i penjava per tornar a dormir. Ben aviat vaig deixar d’agafar el telèfon.
Quan somiava era feliç, la tocava, la podia olorar i tocar. Em sentia tant viu. Els records em feien sentir viu i amb ganes de seguir vivint, només per somiar.


Però un dia les coses es van complicar. Els pares de la Myrta, em van portar la Mary. Em van dir que no la podien cuidar més, que una filla ha d’estar amb el seu pare, i que jo era un irresponsable actuant d’aquesta forma. En aquell moment no vaig voler escoltar, però tenien raó.
Llavors només pensava en com m’ho faria per cuidar la Mary i poder continuar visitant a la Myrta. Recordo que quan la meva filla va tornar a casa em va preguntar: “Papa, ja no m’estimes?”, jo li vaig dir que si que l’estimava i li vaig preguntar per què ho deia allò, “Ja no juguem junts, ni mirem les estrelles a la nit. Ja no m’expliques contes papa.”

Aquella nit vam acampar al jardí, on després d’ensenyar-li algunes constel•lacions, li vaig llegir un conte popular, fins que es va adormir, amb un somriure tímid als llavis. Com si els llavis no recordessin com s’havien d’arronsar per somriure.


Òbviament vaig haver de deixar les drogues somníferes, la meva filla requeria temps, i jo estava disposat a donar-li, tot i que volia continuar tenint trobades amb la Myrta. Els remordiments em van començar a consumir. La Mary estava sempre trista, fins i tot quan reia, la seva tristesa es camuflava sota la pell.
Ella ja no parlava de la seva mare, no que jo sàpiga, tot i que estic segur que per les nits hi parla. Ara el que feia era preguntar-me si jo m’adormiria per sempre, i marxaria al cel. Em mirava amb aquells ullets grans i preciosos, humidets, i em deia: “Pare, no vull que em deixis sola.” Allò m’omplia d’amor i de pena.

Aquella nit vaig deixar a la meva filla dormir amb mi, tot preocupat per si no tornava a somiar amb la meva dona. I això va ser el que va passar. No se si va ser pels efectes secundaris de les drogues, o potser la meva desesperació, però vaig començar a veure la Myrta quan no dormia. Al•lucinacions i deliris, despert.

Allò em va inquietar i vaig sentir por. Els somnis passaven a la realitat? O potser encara estava somiant i només m’havia de despertar?
Recordo la primera “al•lucinació”, estava la Myrta al passadís mirant-me, amb una cara furiosa, i em va recriminar: “Es que ja no m’estimes? Ja m’has oblidat?”


Fotografía: Alexander Páez
Fotografía astral: Daniel López

Comentarios

Publicar un comentario