Myrta [Primera part]


“Perdona’m, però he de marxar. Mai estaràs sol. T’estimo”

Amb aquestes paraules em va deixar, quan va morir, postrada al llit. Amb un petit somriure als llavis. Jo la mirava, tot i que no la veia molt bé, degut al mar de llàgrimes que m’enterbolien la vista, recordo la seva silueta borrosa, estirada al llit, i aquell somriure, sense vida.

Em dic Maren, i la meva dona es deia Myrta. Durant dues setmanes vaig viure com si no visqués, vagarejava per tots els racons on ella havia estat, tocava les coses que ella havia tocat, olorava el seu perfum dels llençols i la roba que encara retenia aquell petit record que em feria.

Em sentia buit i pansit. Havia deixat a la meva filla amb els seus avis. No suportava el dolor, quan ella, amb la mirada vidriosa i perduda, em preguntava coses com “Pare, en quin estel viu ara la mare?” o “Pensarà en nosaltres ara que esta allà dalt?”.

La seva innocència perduda, em feria. Amb quatre anys, la seva infància era un desastre.

Un dia, em vaig adormir amb un penjoll, que ella acostumava a portar; entrellaçat als dits. Aquella nit vaig somiar. Vaig somiar coses tèrboles, en color blau, blanc i negre. Vaig somiar amb un record, de la meva dona, però no era un record normal, l’escena sí, que era tal i com jo la recordava, la meva dona i la meva filla jugaven al jardí de casa, al costat de unes flors blanques i grogues que tant els hi agradaven. Mai vaig conèixer el nom de les flors. però de sobte passava una cosa que no va passar en realitat aquell dia.


La meva dona se’m va apropar, somrient, mirant-me als ulls, tendra, i preciosa. Em va dir a cau d’orella: “ Somriu amor meu. El mar... Recorda... Somriu i viu.” Em va fer un petó a la galta, i em vaig despertar.

Recordo que vaig plorar, i no vaig poder tornar a dormir en tota la nit. Aquell petó em cremava la galta, com si m’haguessin marcat amb un ferro roent.

A la nit següent, vaig dormir quasi instantàniament. Estava esgotat. Vaig tornar a somiar amb la Myrta. Era una escena més antiga que l’anterior somni. Ella jugava a la platja, nua, i jo la dibuixava en una llibreta. El mar jugava amb les seves cames tèbies i dolces.

Llavors el somni tornava a canviar el record. Ella venia i seia al meu costat, i em deia: “Aquí encara podem estar junts”. En comptes de sorprendre’m, aquella afirmació em va semblar la cosa més normal i dolça del món.

Vaig assentir i la vaig mirar, ella mirava el mar i sonreia. Llavors em va dir: “Maren, somriu. L’arbre... T’estimo”. I em vaig despertar.

Aquell cop em vaig despertar tranquil, i des de feia mesos, relaxat. Una idea em va passar pel cap. Somiant, podia estar amb ella, adormit, ella viuria. I res hauria passat.

Aquella nit vaig tornar a somiar-la, la vaig trobar davant d’aquell arbre vell, on, quan erem joves vam marcar els nostres noms a l’escorça. “Has vingut” Va dir la Myrta, i va somriure. I jo vaig pensar: “Cada nit vindré a trobar-te. Cada nit.”








Comentarios

  1. Precioso tu relato, me ha encantado.
    Solo un amor especial traspasa la barrera entre la vida y la muerte. Soy de las que creen que si amas a alguien con mucha intensidad, la muerte no termina con ese amor...puede llegarse a acentuar.

    ResponderEliminar
  2. Y espera a ver la segunda parte! A ver que te parece :)

    Gracias por seguir el blog Beth, y gracias por tus comentarios!

    ResponderEliminar
  3. Buffff ansío leer la segunda parte y espero que sea antes del sábado, que me voy de vacaciones y luego no tendré internet hasta dos semanas después...Pero no te quiero meter presión ;) jeje

    ResponderEliminar

Publicar un comentario