Dicen que uno aprende cometiendo errores, y es cierto. Ahora yo digo, arrepientete de hacer antes que de no hacer, y se líder de ti mismo. Foto: Ametlla de Mar

A partir d’aquell fet, les coses es van tornar una mica estranyes. No sabia diferenciarealitat de somni. Fins i tot la meva filla semblava irreal. De vegades parlava amb ella i semblava que no em sentia, i no em veia, en canvi ella parlava amb la Myrta i jugaven, i reien... Recordo els seus riures, feliços, plens de joia. Jo plorava per no poder compartir-los. Un dia vaig tornar a dormir, i vaig somiar amb la Myrta, era una nit abans a l’hospital, de que ella moris. Ella em deia: “Mai estaràs sol, sempre estarem junts. Encara que no sigui físicament, sempre estarem junts. Estaré al teu costat, i t’agafaré de la ma quan tinguis fred. No tinguis por. Sigues fort, perquè aquesta es la nostra veritat.” No me’n recordava d’aquelles paraules, ara sonaven tan fortes i tenien tant de sentit. El somni com de costum era diferent al record, era jo qui estava estirat al llit i ella qui em parlava. Era una mica estrany per que ella plorava, la meva filla estava a fora d’una habitació, u

Cada nit, somiava amb ella, es va convertir en una rutina de la qual no podia escapar, sense la qual no podia viure. Ella a cada somni em deia un lloc, vaig descobrir que d’alguna manera em deia on ens trobaríem el pròxim cop, el record que serviria de paisatge i teló dels meus somnis. El meu desig de somiar constantment amb ella, m’emmalaltia, em tornava boig, fins al punt que vaig començar a prendre somnífers, que comprava amb una recepta a la farmàcia. D’aquesta manera somiava més estona amb ella, i més sovint. Vaig començar a oblidar que era viure, quasi ni menjava, no m’adonava que allò era malaltís. Em passava quasi tot el dia adormit, em despertava, poc, i de mala gana, per menjar, anar al lavabo i poca cosa més. La meva filla i els seus avis em trucaven sovint, al principi agafava les trucades, amb respostes fugaces deia que em trobava bé i penjava per tornar a dormir. Ben aviat vaig deixar d’agafar el telèfon. Quan somiava era feliç, la tocava, la podia olorar i tocar. Em sent

“Perdona’m, però he de marxar. Mai estaràs sol. T ’estimo” Amb aquestes paraules em va deixar, quan va morir, postrada al llit. Amb un petit somriure als llavis. Jo la mirava, tot i que no la veia molt bé, degut al mar de llàgrimes que m’enterbolien la vista, recordo la seva silueta borrosa, estirada al llit, i aquell somriure, sense vida. Em dic Maren, i la meva dona es deia Myrta. Durant dues setmanes vaig viure com si no visqués, vagarejava per tots els racons on ella havia estat, tocava les coses que ella havia tocat, olorava el seu perfum dels llençols i la roba que encara retenia aquell petit record que em feria. Em sentia buit i pansit. Havia deixat a la meva filla amb els seus avis. No suportava el dolor, quan ella, amb la mirada vidriosa i perduda, em preguntava coses com “Pare, en quin estel viu ara la mare?” o “Pensarà en nosaltres ara que esta allà dalt?”. La seva innocència perduda, em feria. Amb quatre anys, la seva infància era un desastre. Un dia, em vaig