Ara el sol, es consol. Un pot fer-ho tot.
La casta dels mediocres fa mediocre allò que toca.
Al concert de disfresses estereotipades.
La virtut, dur com una roca, dolç com un bombó de mel, y el violoncel, en zel.
Porta melodies al cel i la ment balla.
Deixo fluir, em deslligo.
Em sento gran, però profund, com el negre, com un orfebre de paraules, fent de mots joies i alabastre.
Mira a dalt, els núvols son el límit, el blau.
Mira sota teu, sigues ferm.
Beure de totes les fonts, agafar de cada flor el pol·len y crear la teva pròpia vida, la teva mel, dolça, com un estel.
Necessari, com un glop d’aire, com un sospir.
Necessari com un anhel.
Màgic, com una fugaç mirada al metro.
Rodejat de llibres, notes i la teva lucidesa, que només tu tens.
Em rescates.
M’atrapes i em retornes l’alè, i llavors allí trobo el meu paradís.
Comentarios
Publicar un comentario